| |
Entrevista amb Francesca Vidal (Presidenta de la Ernst Bloch –Gesellschaft, Ludwigshafen) / Gespräch mit Francesca Vidal (Präsidentin der Ernst Bloch –Gesellschaft, Ludwigshafen). / Entrevista con Francesca Vidal (Presidenta de la Ernst Bloch–Gesellschaft, Ludwigshafen) L’entrevista es va realitzar al setembre del 2010 a la Facultat de Filologia de la Univeritat de València / Das Gespräch fand im September 2010 in der philologischen Fakultät der Universitat de València statt.
|
Entrevista / Interviews / Entrevista |
| Subtítols en francès |
Objectius de la Societat Ernst Bloch #00:00:06-0#
Aquesta societat és acadèmica, no ho pot negar. Ja ho diu als seus estatuts, perquè té la voluntat d‟activar l‟estudi de l‟obra d‟Ernst Bloch i promoure les joves generacions. Sobretot és un compromís que Karola Bloch va subratllar durant l‟acte fundacional de la Societat Ernst Bloch: es tracta de promoure sempre els joves i, alhora, les recerques científiques sobre l‟obra blochiana. Però, a més, la Societat Ernst Bloch vol posar en relleu que els temes tractats per Ernst Bloch són molt actuals. No és que en Ernst Bloch hi hagi les respostes, sinó la manera de plantejar preguntes i d‟adoptar una actitud crítica davant de com vivim avui. Quan un entra en el pensament blochià, arriba a noves respostes, i això és urgentment necessari per a la nostra societat. Perseguim aquests dos objectius, doncs, que en principi també és la funció de la universitat, no allunyar-se de la vida social sinó exercir-hi la crítica. Intentem unir-ho, posar en contacte els àmbits científic i social, i fer saber que la universitat és un lloc on això es fa. Però no l‟únic, es fa arreu. I Bloch també ho feia. Ensenyava a la universitat i se sentia comprès pel moviment dels estudiants, els feia classe i hi dialogava a les assemblees i al si del moviment.
La relació de crítica social i utopia estètica en l’art #00:01:57-3#
En l‟estètica queda clar. Encara que l‟artista és subjectiu, quan defineix la seva època, com també fa el filòsof, llavors també expressa part dels desigs, somnis i utopies de la societat. I no solament en l‟art consagrat –Bloch no comparteix gens la divisió d‟art consagrat i art popular–, sinó que això surt de l‟art en si. En Ernst Bloch tampoc no s‟ha de sobrevalorar l‟art. És important, està en tota la seva obra, però ell també el troba en altres coses: en utopies geogràfiques o en utopies mèdiques, on això també s‟expressa. Però l‟especial que té l‟art és que pot presentar aquesta pre-aparició de la totalitat, la qual motiva, és clar. Ara bé, francament, em fa l‟efecte que vivim en una època en què sovint estem confrontats amb persones que no ho volen acabar de veure, que (tot i que ara torna a canviar, això) en principi són ben conscients de no voler l‟utòpic, perquè consideren que l‟ara ja és el millor. Per molt que pateixin, ho veuen com el món millor de tots. I aquesta és la nova tasca de l‟art, tornar a mostrar que no l‟és. Tot és vàlid només per als “que aspiren a la llum”. El qui aspira a la foscor, Bloch no el pot ajudar. Ell mateix ho diu. “És pels homes que volen i ara son molts qui no volen.”
La utopia no banal sorgeix en la sensació d’un buit per omplir #00:03:41-1#
Quan l‟art plasmava la gran utopia, solia ser banal. Llavors queia realment en una mena de kitsch que tampoc no acaba de fer el pes. En la música trobem la utopia no banal per exemple en el senyal d‟alliberació de “Fidelio”, perquè és ambigu, perquè no indica cap món perfilat, cap gran utopia, sinó que tan sols expressa la idea de l‟esperança que pugui existir alguna alliberació. I crec que tothom, no solament l‟artista, ho busca en cada petit buit –per dir-ho com Bloch–, simplement per esbrinar el que sempre explico amb aquella sensació de Brecht: “Manca alguna cosa.” Aquest “manca alguna cosa” vol dir que al nostre món hi ha buits que jo vull omplir, i això és la utopia al capdavall. Potser no és la utopia de la imatge clàssica amb el lleó i el xai ajaguts l‟un al costat de l‟altre, no és això. Però omplir els buits de manera que satisfaci de debò les necessitats de la gent, crec que les utopies actuals van en aquest sentit, i l‟art també.
L’espai virtual ha de ser un espai de dissens: l’oblit és manca de fidelitat envers l’encara-no-esdevingut #00:05:06-4#
Benjamin i Bloch, tots dos són com Adorno, filòsofs que exposen que la memòria és el joc dialèctic entre oblidar i recordar. I Ernst Bloch diu: “Oblidar és manca de fidelitat.” Però no manca de fidelitat al que hi ha hagut, sinó manca de fidelitat al que no s‟ha satisfet, manca de fidelitat al que encara no s‟ha esdevingut però era dins de les coses. Crec que això –tornant a l‟art– és una tasca que tenim tots –com a artistes, o en la societat, o també als espais virtuals–: deixar clar que això no és encara cap ciutat humanitzada, cap món humanitzat. I en el sentit de la retòrica, et dono tota la raó quan dius que no es tracta que ara arribem tots a un consens, sinó que sostinguem la dissensió i procurem exposar els nostres arguments en el debat, a l‟àgora. Però no solament quedar-nos contents –com ara passa tan sovint (per això trobo la retòrica tan important)– de saber manejar la tècnica, d‟aconseguir fer servir l‟email i el twitter, sinó també aprenent que tenim alguna cosa a dir, i que, si realment volem aportar aquest tenir-a-dir en un debat o una polèmica, hem d‟aprendre com fer-ho. Si no, serà parlar per parlar. El que trobo important –que no té res a veure amb el consens– és l‟intent de dialogar. Cal veure si l‟internet serà això o només un aplec dels nòmades en xarxa. Aleshores no funciona.
L’experiència estètica que desperta anhels de superació no es limita a l’art #00:07:07-9#
Potser es veu més clar, deixant de banda l‟art, simplement en l‟experiència de la natura, del paisatge. El concepte „paisatge‟ ja inclou que no el veiem com un simple tros de terra, sinó que el percebem estèticament. Quan diem „paisatge‟, encara que sigui un paisatge lleig, comencem a jutjar el territori, el país, amb criteris estètics. I aquesta experiència és la que desperta els desigs i els anhels. Desperta la nostra imatge de com veiem el món i com funciona. O sigui, molt clàssic, com en el cas de Schiller. També ho esmento al meu llibre [“Kunst als Vermittlung von Welterfahrung”, 1994] –tot i que és de deu o quinze anys enrere–, quan Schiller fa la passejada i ho reconeix. O en el cas de Bloch, quan és davant la cascada del Rin a Schaffhausen, hi veu tot el comerç muntat –que ja existia abans–. Però, malgrat tot, percep la cascada de tal manera que la bellesa de la natura li desperta un sentiment de sublimitat. És clar, influeix en la nostra visió del món i en els nostres desigs i anhels. Llavors, per un moment tenim la sensació que sí: això ha de ser. Però, evidentment, sempre és una experiència molt breu, com la d‟un xoc.
Necessitem un concepte holístic de l’experiència, també en l’era de la virtualitat informàtica #00:08:35-5#
Avui probablement ho anomenaríem amb el concepte holístic. Crec que hem d‟actuar amb tots els sentits. I en efecte, llavors podríem tornar a saltar a la virtualitat. El que ho fa tot tan difícil i el repte tecnològic és: Per comprendre les coses, les hem de poder tocar. Als EUA hi havia un professor d‟arquitectura, Michael Mussoter, em sembla que es deia, que en una conferència va exposar que els seus alumnes feien els projectes per ordinador, només virtualment. I en el fons no els servia de res perquè no s‟hi podien apropar amb empatia. No es tractava d‟entendre per cognició com ha de ser una casa. Ho havien de poder sentir. Per això els va fer construir casetes de gos, i molt estètiques, especials per a cada mena de gos. Segons que fos per a un gos pastor o un caniche, havien de trobar la diferència tocant els materials, palpant-los, i fer-ne alguna cosa. Crec que, en el nostre món, encara hem de veure com sumar-hi també això. I la utopia ho necessita. La utopia necessita el corrent calent i el fred per retornar al llenguatge blochià. En el fons, en aquests conceptes ja tenim les respostes. Si no, ell no parlaria de corrent fred i corrent calent.
Estetització comercial versus desconstrucció a través de l’art #00:10:07-8#
La finalitat de l‟estetització, en certa manera, és la venda. Fins i tot, quan Benjamin descriu com els nazis estetitzen la seva política, també es tracta de vendre la política. El món comercial ho fa, i en aquest congrés [aquí a València] on es parla amb tant d‟entusiasme del concepte de l‟autenticitat, el que es fa és vendre autenticitat, donant-ho per una cosa nova, estèticament important. Però crec que quan Ernst Bloch parla d‟estètica, no es tracta de la façana. Ho exposa clarament. Per això són tan importants aquests conceptes com ara „muntatge‟. No es tracta de tota aquella crítica contra la Bauhaus. Bloch no és ben bé anti-Bauhaus. Es tracta de la crítica a la façana. Quan la façana solament és bonica, solament dissimula el món tal com és. El film publicitari que ha esmentat, tan perfecte estèticament, sols està fet per dissimular els problemes. Però l‟estètica del muntatge els descompon. L‟estètica, sí, és el que Francesc Abad també fa: L‟estètica no ho presenta com a façana, sinó que primer ho trenca, com qui diu. Ho fragmenta, ho munta d‟una altra manera perquè jo vegi com és realment. I llavors és totalment una altra cosa, encara que l‟estetització ara també treballi amb tècniques de muntatge.
La metàfora Ludwigshafen-Mannheim avui: nous antagonismes i noves utopies #00:11:41-6#
Quan coneixes Ludwigshafen i Mannheim, és bonic veure que continuïn igual. Ludwigshafen, tan lletja com sempre (si em senten!), intenta embellir-se amb les seves façanes. Així i tot, quan es busca el món de la burgesia, el món de l‟art, es va a Mannheim. Crec que avui dia hi ha encara les dues coses. Ja no és Ludwigshafen-Mannheim, però hi ha la ciutat i la perifèria, per exemple. Són dos mons. Vivim en una època en què, a Alemanya, a través de Sarrazin, per exemple, s‟enceta una discussió on de sobte un grup de gent tracta de destacar-se per damunt d‟un altre grup, rebaixant-lo: “Els manca intel·ligència, competències socials...” Es pensen que ara han adquirit el dret de decidir com ha de ser la societat. I Bloch encara és el qui ens diu: Hem de mirar què hi ha en els uns i els altres, i si hi ha punt d‟unió o no. Crec que això continua sent actual, però ja no s‟expressa en conceptes com „obrers‟ o „burgesos‟. De fet tenim una classe mitjana i els que no tenen absolutament res o els totalment rics. La nostra societat, les estructures socials, han canviat. O sigui, la imatge blochiana del treballador que s‟organitza i que també respon als ideals comunistes ja no existeix. Hi ha moltes persones que no tenen res; a Espanya, moltíssims joves sense cap perspectiva. I la nostra classe social... si miro el meu propi cas, quan jo era jove, això seria el que es considerava guanyar bé, però ara has de calcular molt: dóna per pagar els estudis dels fills, per a la formació cultural dels fills? Crec que això ha canviat. Malgrat tot, torno a usar el concepte dels espais buits per omplir: s‟han de mirar les dues coses. Però els límits són diferents. Encara hi són. Són uns altres, però són límits. Per exemple, també seria el cas de quins són els països que excloem. O en tots els debats actuals, on hi ha intervencions que es fonamenten en motius humans. És decisiu si els països hi son presents en els mitjans de comunicació. Si no hi són, tant se val el que passi allà. Sobretot, si no representen cap benefici econòmic per al món ric, ningú no s‟hi fica. Crec que això és així. Potser Bloch té raó i, actualment, cal discutir “Ludwigshafen-Mannheim” d‟aquesta manera.
Descobrir Ernst Bloch #00:14:55-4#
Jo era alumna i col·laboradora de Wolfram Burisch. I Burisch era ajudant d‟Ernst Bloch i de Ralf Dahrendorf. Jo no tenia gaire curiositat pel que Bloch havia escrit. Però sempre pensava: “M‟agradaria entendre per què pensa així”, fins al dia que vaig comprendre que havia de llegir Ernst Bloch. Va ser en un moment en què jo... també treballava sobre estètica, però sobre l‟estètica d‟Ernst Jandl. De fet, vaig arribar a Bloch a través de l‟art. Sempre m‟ha interessat: quan algú fa el mateix que Ernst Jandl, aquests jocs amb el llenguatge, quin concepte s‟hi amaga, al darrere? I llavors vaig començar a llegir Bloch i em feia la impressió que al darrere hi havia un concepte estètic. Com que tenia ganes d‟aprofundir-ho, vaig anar a Tübingen, amb Gert Üding, perquè era l‟únic especialista en literatura que s‟ha dedicat a Bloch, i amb Helmut Fahrenbach, que era filòsof. Vaig entrar en l‟àmbit d‟estudi de Bloch, i vaig començar de debò a llegir-lo intensament. Em van introduir a la Casa Bloch, amb Karola Bloch, la qual me‟n va parlar molt. I tot plegat va esdevenir una cosa personal. Però sobretot, també Walter Schulz. A través d‟ell m‟he assabentat de la major part sobre Bloch. El que em manté tan vinculada a Bloch és una mica estrany i, de fet, també diferent. Tinc la sensació que també és un deure que s‟ha rebut. D‟una banda hi havia aquest pensament blochià: “Els néts en treuen més l‟entrellat.” Però molt sovint em feia l‟efecte que no volia, no volia estar-me tota la vida fent tot aquest treball blochià. Però els anteriors ajudants, el que m‟havien ensenyat encara era una mica això: oblidar-ho seria manca de fidelitat a l‟encara-no-satisfet. I això, no ho vull. Així vaig arribar a Ernst Bloch i, a través Gert Ueding, a la Societat Ernst Bloch. També, a través de Karola Bloch. Al començament, Gert Ueding em va preguntar: “N‟ha llegit gaires, de relats de Karl May?” I vaig respondre: “Home, els de Kara ben Nemsi.” I em va dir: “Si no n‟ha llegit més, ja veurem si entén Bloch.” Ara s‟ha fet molt difícil, doncs, perquè ja no hi ha joves que llegeixin Karl May, el desconeixen. Però crec que se‟ls pot explicar que conèixer aquest món d‟aventures, aquestes preguntes, que simplement s‟han convertit en unes altres, això permet accedir a Bloch. El cert és que als alumnes, o a algú que vulgui saber com és Bloch, els diria de començar per “Petjades”: primer, llegir aquests relats seus, al principi tan senzills, que després toquen qüestions tan complicades.I crec que quan els fas saber que aquests també són els seus somnis, tot i que el seu desert ja no és el desert de Karl May, sinó l‟Star Treck i com se diguin tots aquests videojocs, aleshores els ho fas arribar, crec que sí. Precisament, la Societat Ernst Bloch, que aviat farà la propera assemblea, té molta gent jove, la següent generació que també s‟ocupa de tasques. Perquè crec que tornen a tenir una necessitat de canvi i aleshores diuen: d‟acord, m‟hi poso, vaig a enfrontar-me amb aquest text difícil. |
 |
 |
Francesca Vidal (CAT) Els seus camps de treball principals son la Filosofia i la Retòrica. Desprès d’haver-se doctorat, el 1993, a la Universitat de Tübingen amb una tesi sobre el concepte d’estètica en la filosofia d’Ernst Bloch, va habilitar-se com a professora a la Universitat Koblenz-Landau amb una tesi sobre la retòrica de la virtualitat. A la mateixa Universitat segueix realitzant la docència en el Departament d’Estudis Culturals i és, entre d’altres, cap científic dels estudis de Retòrica. Des de 1996 dirigeix l’edició de la revista anual Ernst-Bloch-Jahrbuch i des del 2006 és presidenta de l’ associació Ernst-Bloch-Gesellschaft (amb seu a Ludwigshafen). A més a més, Vidal ocupa càrrecs importants en diferents associacions i consells editorials de revistes filosòfiques. Pàgina web personal: https://wp.uni-koblenz.de/vidal/ |
Francesca Vidal (DE) Ihre Schwerpunkte sind Rhetorik und Philosophie. Nach ihrer Promotion an der Universität Tübingen mit einer Dissertation über das Konzept der Ästhetik in der Philosophie Ernst Blochs habilitierte sie sich an der Universität Koblenz-Landau mit einer Arbeit über die Rhetorik des Virtuellen. Vidal lehrt und forscht seit vielen Jahren an der Universität Koblenz-Landau im Fachbereich Kulturwissenschaften und ist u. a. wissenschaftliche Leiterin des Schwerpunkts Rhetorik. Seit 1996 ist sie Herausgeberin des Ernst-Bloch-Jahrbuchs und seit 2006 Präsidentin der Ernst-Bloch-Gesellschaft (mit Sitz in Ludwigshafen). Außerdem wirkt sie im Vorstand verschiedener Vereinigungen und ist Mitglied im Editorial Board maßgeblicher wissenschaftlicher Zeitschriften. Persönliche Homepage: https://wp.uni-koblenz.de/vidal/ |
Francesca Vidal (CAST) Sus campos de trabajo principales son la Filosofía y la Retórica. Después de haberse doctorado, el 1993, en la Universidad de Tubinga con una tesis sobre el concepto de estética en la filosofía de Ernst Bloch, se habilitó como profesora en la Universidad Koblenz-Landau con una tesis sobre la retórica de la virtualidad. En la misma Universidad sigue realizando la docencia en el Departamento de Estudios Culturales y es, entre otras cosas, directora científica de los estudios de Retórica. Desde 1996 dirige la edición de la revista anual Ernst-Bloch-Jahrbuch y desde el 2006 es presidenta de la asociación Ernst-Bloch-Gesellschaft (con sede a Ludwigshafen). Además, Vidal ocupa cargos importantes en diferentes asociaciones y consejos editoriales de revistas filosóficas. Página web personal: https://wp.uni-koblenz.de/vidal/ |
|
|
|
Publicacions (selecció) / Veröffentlichungen (Auswahl) / Publicaciones (selección) „Kunst als Vermittlung von Welterfahrung" – Zur Rekonstruktion der Ästhetik von Ernst Bloch. Würzburg: Königshausen & Neumann, 1994. Rhetorik des Virtuellen. Die Bedeutung rhetorischen Arbeitsvermögens in der Kultur der konkreten Virtualität. Mössingen: Talheimer, 2010. „Bindungen. Aus dem Briefwechsel zwischen Ernst und Karola Bloch mit Wolfram Burisch“, in: Irene Scherer, Welf Schröter (Ed.): Karola Bloch. Architektin. Sozialistin. Freundin. Eine Neuentdeckung des Wirkens der Bauhaus-Schülerin. Mössingen: Talheimer, 2010, 319-335. „Messianismus, Romantik und Utopie. Überlegungen in Anschluss an Ernst Bloch“, in: Gabriele Rommel, (Ed.): Novalis – Ewige Sehnsucht. Würzburg: Königshausen & Neumann. März 2019. „Ernst Blochs rettende Religionskritik“, in: Richard Faber / Horst Junginger (Ed.): Religionskritik in Geschichte und Gegenwart. Würzburg: Königshausen & Neumann 2020. Ed.: Rhetorik und Utopie. Rhetorik. Ein internationales Jahrbuch Band 39. Berlin / Boston: de Gruyter 2020. „Rhetorik in Zeiten von Fake News“, in: Rainer E. Zimmermann (Ed.): Signifikant 2020. Jahrbuch für Strukturwandel und Diskurs. 2. Aufl. Berlin: Xenomoi Verlag 2020. F. Vidal / G. Ueding (Ed.): Handbuch Rhetorik und Pädagogik. Berlin / Boston: de Gruyter 2021. “Freedom and order in the Philosophy of Ernst Bloch”, in: Gianfrancesco Zanetti (Ed.): History of the Philosophy of Law and Social Philosophy. Berlin: Springer 2021. |
|
|
|