|
|
|
 |
 |
|
ENTORN A LA PRECARIETAT EN MOMENTS ESTRATÈGICS de Ramon Parramon [pdf] |
Aquest text és una resposta al suggeriment de Francesc Abad d'escriure sobre l'estat de precarietat de l'art en general i de manera específica de la condició perifèrica del territori en relació amb les pràctiques artístiques i les polítiques culturals. La relació entre les imatges i els textos es vincula a la proposta expositiva de Francesc Abad 'Estratègia de la precarietat', comissariada per Miquel Bardagil i Magdala Perpinyà, presentada a ACVic entre l'abril i el juny de 2013. Algunes de les declaracions del Francesc Abad són extretes de la vídeo entrevista enregistrada el 27.03.2013 i publicada al web acvic.org
|
El marc productiu contemporani ha experimentat grans canvis com a conseqüència de la societat de la informació i l'economia global. Alguns d'aquests canvis han implementat importants avantatges per a les empreses en l'àmbit de l'eficiència, les tecnologies i la globalització dels mercats. Alhora hi ha tota una sèrie de contrapartides que afecten a la situació laboral de les persones i que penalitzen geogràficament alguns territoris, alguns d'ells són abandonats com espais de producció per a traslladar-se a d'altres indrets que esdevenen nous centres de desenvolupament. Les crisis que se'n deriven també tenen a veure amb la qüestió territorial i afecten a les persones i projectes d'un determinat lloc. Les pràctiques artístiques no són alienes a aquests canvis estructurals1 . Un element relacionat amb aquest escenari de productiu, i que té a veure amb l'obra de Francesc Abad és el fet de fer visibles els mecanismes de producció. Fer transparents els processos i posar en valor la suma d'accions que són més pròpies de la preproducció que de la concreció d'un resultat final. Acumular, seleccionar, sintetitzar i editar esdevenen l'obra, i l'artista el productor, no com a individu aïllat, sinó com a part d'una trama productiva col·lectiva. La producció de continguts s'origina a partir de la desmaterialització objectual i la materialització del procés, la contextualització, l'articulació de significat, la relació amb altres construccions simbòliques generades pels mitjanç de comunicació, la crítica social, el lloc i la circumstància temporal, les micro-utopies i la capacitat d'incidir en la transformació de la societat. Per tant una producció que es desenvolupa a partir de la relació espai, temps, l'anàlisi del context i la possibilitat de la seva transformació. Estratègia de la precarietat és un projecte expositiu que fa visibles aquests elements. Precarietat laboral és un terme que s'utilitza per a descriure la situació d'un treballador que fa una feina poc o mal remunerada, que no té protecció, i que està sota unes circumstàncies de temporalitat i inestabilitat molt altes. En aquests moments aquesta...l'article segueix >>> [pdf] |
 |
 |
Ernst Bloch – Francesc Abad. Correspondències. Enzo Traverso. [pdf] És alhora refrescant i saludable redescobrir Ernst Bloch, el filòsof de la utopia, en l'època més anti-utòpica que la humanitat ha conegut mai des del començament de la modernitat. Per l'autor de El principi d'esperança el somni d'un món millor sorgeix de les tensions pròpies d’un món "no-sincrònic", en el qual les seves variades i, a vegades oposades, temporalitats, pertanyen a les diferents eres que coexisteixen en un mateix espai social. Des del seu punt de vista, aquesta estructura heterogènia del temps històric – que anomena Ungleichzeitigkeit – és l'origen del pensament i de la imaginació utòpica, en les quals passat i futur es fusionen per inventar noves configuracions intel·lectuals i estètiques. No obstant, a l'era de la globalització hem oblidat tota "no-contemporaneïtat"; s'ha aniquilat qualsevol conflicte entre el passat i el futur, ambdós han quedat absorbits en l'etern present del consumisme i la universal reificació de les relacions humanes. El neoliberalisme no permet cap somni col·lectiu d'emancipació; tan sols admet la "privatització" de les utopies en un món basat en l'individualisme i la competició. El temps corre tan ràpid com els valors de la borsa, però aquest manca, si ens servim dels termes de Reinhart Koselleck, d' "estructura pronòstica". És el temps del dilatat, extens i il·limitat present; el temps "homogeni i buit" del segle XXI , en el qual el no-res espiritual s'omple amb el ballet espasmòdic de les mercaderies. La imaginació utòpica – somiar un món diferent – contradiu violentament l’habitus antropològic del homo economicus neoliberal. Per aquest motiu, redescobrir Ernst Bloch requereix l’esperit intempestiu d’un creador que no es mantingui en la brillant façana de la nostra contemporaneïtat; d’un artista que treballi principalment en l'excavació del passat en tant que inexhaurible reserva d'experiències, idees i objectes que testimonien la recerca d'un futur alliberat: empremtes, evidencies, traces (Spuren) dels somnis col·lectius, "imatges del desig" (Wunschbilder) que representen una comunitat lliure i igualitària d'éssers humans. Els tres volums de El principi d'esperança, que constitueixen una impressionant enciclopèdia d'utopies des de l'antiguitat fins al segle XX, manquen paradoxalment de la predicció d'un món futur. Es tracta més aviat d'una investigació històrica sobre els nostres "futurs passats", un inventari crític dels innumerables camins que la gent ha imaginat o "anticipat" al llarg de les èpoques. Aquest viatge dialèctic cap al passat mirant al futur converteix Bloch en una espècie d'arqueòleg que, desplegant una increïble erudició, detecta pacientment i composa de nou els “somnis diürns" dels nostres avantpassats: exposicions, circs, balls, viatges, novel·les, folklores, contes, poemes, pintures, òperes, cançons populars, pel·lícules... Bloch analitza les utopies inscrites en tot l'espectre del coneixement humà, des de la medicina a l'arquitectura passant per l'estètica i la tecnologia. Tanmateix, aquest col·leccionista està lluny de ser un humanista ingenu. En cap cas creu en el progrés automàtic ni en la idealització dels resultats científics. De fet, ni tan sols proposa una simple classificació de les utopies, com sovint creiem, distingint-les entre tècniques, geogràfiques, socials o polítiques, sinó que la seva reconstrucció històrica és ja una selecció empàtica i una critica analítica. Per un costat, tracta una "corrent freda" de les utopies que prefiguren un ordre jeràrquic, autoritari i opressiu, tals com la República de Plató, el “Nouvel Ordre Industriel" de Saint- Simon i la “Icària” d’Etienne Cabet, l'aterridor microcosmos pre-totalitari; per altra banda, la "corrent calenta" de les utopies llibertàries i comunistes representades per Thomas More, Charles Fourier i Karl Marx: l'humanista més inspirat del Renaixement;l'inventor dels Falansteris, terrenys on es desenvolupa una coexistència harmoniosa entre la natura i la tècnica; i el pensador de l'emancipació humana a través de la lluita de classes. Al segle vint, l’època apocalíptica de les guerres i les revolucions, les utopies van esdevenir alhora concretes i possibles, i van abandonar el seu caràcter previ de fantasia abstracta. Al final de la Gran Guerra, quan Bloch escriu L'esperit de la utopia, anotà la revolució al calendari; entre 1930 i 1950, va creure en el Soviet comunista; després de 1956, va dirigir la seva esperança en la generació revoltada. Des del seu punt de vista, el marxisme era més una utopia que no pas una "ciència", ja que acomplí — secularitzant-les— les aspiracions redemptores que durant segles prengueren cos en els moviments religiosos, des del judaisme messiànic al cristianisme mil·lenarista. Realitzant l'esperança secular de la societat sense classes, conclou, el marxisme és una forma de "ateisme religiós". Era inevitable que, després de dos dècades de diàleg conceptual i estètic amb el treball de Walter Benjamin, Francesc Abad s'acabés trobant amb la figura d’Ernst Bloch. El seu art conceptual estableix una relació fructífera i simbiòtica entre tots dos, i esdevé una intersecció estètica de la visió benjaminiana de la historia i la definició blochtiana d'utopia. No es tracta en cap cas d'un aspecte ocult del seu treball, sinó més aviat d'una xarxa conscient d'afinitats electives. Napas, la seva darrera publicació sobre els artefactes fets per teixir i tramar fibres naturals o sintètica a les fabriques de Terrassa, explora els terrenys perduts del treball artesanal, de l'arquitectura industrial, de les creacions humanes, de la lluita de classes i de les experiències personals. Les imatges i els materials construeixen un paisatge de l'univers social i humà actualment devorat pel capitalisme global, però aquests terrenys de la memòria transmeten les esperances i la imaginació utòpica d'un món social que ja no existeix. L'excavació arqueològica que realitza Francesc Abad coincideix amb les lluites contra el temps amnèsic i anti-utòpic de la globalització. De fet, la definició d'utopia d'Ernst Bloch, en tant que "el no-encara-conscient" i el "no-encara-realitzat", encaixa perfectament amb el treball de Francesc Abad. Ambdós parteixen del reconeixement que “allò autèntic en l'home i el món és potència, és espera; viu en la por del fracàs, viu en l'esperança del triomf". |
|
Ernst Bloch — Francesc Abad. Correspondences. Enzo Traverso. [pdf] There is something both refreshing and salutary in rediscovering Ernst Bloch, the philosopher of utopia, at the most anti-utopian age which humankind has ever experienced since the advent of early modernity. For the author of The Principle of Hope, the dreams of a better world arise from the tensions of an “non-synchronic” world, in which different and sometimes antipodal temporalities, belonging to different eras, coexist in a same social space. In his view, this heterogeneous structure of historical time—he called it Ungleichzeitigkeit—is the source of utopian thinking and imagination, in which the past and the future merge to invent new aesthetic and intellectual configurations. The age of globalization, however, does not know any “non-contemporaneity;” it annihilates any temporal clash between past and future by absorbing them into the eternal present of market consumption and the universal reification of human relationships. Neoliberalism does not allow any dream of collective emancipation; it only admits the “privatization” of utopias into a world grounded on individualism and competition. Its time runs as fast as the stock exchange, but it does not have, one could say with the words of Reinhart Koselleck, any “prognostic structure.” It is the time of a dilated, extended and unlimited present, the “homogeneous and empty” time of the twenty-first century, whose spiritual vacuum is filled by the spasmodic ballet of commodities. Utopian imagination—dreaming of a different world—violently clashes with the anthropological habitus of the neoliberal homo economicus. Thus, the rediscovery of Ernst Bloch nowadays requires an “untimely” spirit, a creator who does not fit the shining façade of our contemporaneity, an artist whose work consists primarily in excavating the past as an inexhaustible reservoir of experiences, ideas, and objects that bear witness to the search for a liberated future: imprints, evidences, traces (Spuren) of collective dreams, the “images of desire” (Wunschbilder) that depict a community of free and equal human beings. The Principle of Hope, a three volumes book which is an impressive encyclopedia of utopias from Antiquity to the twentieth century, is paradoxically deprived of any prediction of a future world. It is rather a historical investigation of the “future pasts,” a critical inventory of the innumerable ways in which people have imagined or “anticipated” the future throughout the ages. This dialectical journey into the past looking for the future transforms Bloch into a kind of archeologist who, displaying an incredible erudition, patiently detects and recomposes the “daydreams” (Tagträume) of our ancestors: exhibitions, circuses, dancing, travels, novels, folklore, tales, poetry, paintings, operas, popular songs, movies… Bloch analyzes the utopias inscribed into the entire spectrum of human knowledge, from medicine to architecture, passing through aesthetics and technology. However, this collector is far from being a naïve humanist. He neither believes in automatic progress nor idealizes the results of science. He does not simply classify utopias, distinguishing between technical, geographical, social and political utopias, insofar as his historical reconstruction is as empathically selective as it is analytically critical. On the one hand, there is the “cold stream” of utopias prefiguring a hierarchical, authoritarian and oppressive order like Plato’s Republic, Saint-Simon’s “Nouvel Ordre Industriel,” and Etienne Cabet’s Icaria, a frightening pre-totalitarian microcosm; on the other hand, the “warm stream” of libertarian and communist utopias well represented by Thomas More, Charles Fourier and Karl Marx: respectively the most inspired Renaissance humanist, the inventor of the Phalansteries as realms of the harmonious coexistence between nature and technology, and the thinker of human emancipation through the class struggle. In the twentieth century, the apocalyptic age of wars and revolutions, utopias had become both concrete and possible, abandoning their previous character of abstract fantasy. At the end of the Great War, when he wrote The Spirit of Utopia, he put revolution on the agenda; between the 1930s and the 1950s, he believed in Soviet communism; after 1956, his hopes were fixed on a new rebellious generation. In his view, Marxism was more a utopia than a “science,” since it accomplished—secularizing them—the redemptive aspirations that for centuries had been embodied by religious movements, from Messianic Judaism to Christian chiliasm. Bringing the secular hope of a classless society, he concluded, Marxism was a form of “religious atheism.” It was inevitable that, after almost two decades of conceptual and aesthetic dialogue with the work of Walter Benjamin, Francesc Abad would meet Ernst Bloch. His conceptual art establishes a fruitful, symbiotic relationship with both of them, becoming an aesthetic intersection point between Benjamin’s vision of history and Bloch’s definition of utopia. This is not a hidden dimension of his work, rather a conscious network of elective affinities. Napas, his last exhibition on the artifacts made by weaving and crocheting natural or synthetic fibers at Terrassa factories, explores the lost realms of artisanal labor, industrial architecture, human creations, class struggle, and personal experiences. Its images and materials build the landscape of a social and human universe today engulfed by global capitalism, but these realms of memory transmit the hopes and the utopian imagination of a social world that no longer exists. And this archeological excavation joins the current struggles against the amnesic and anti-utopic time of globalization. In fact, Ernst Bloch’s definition of utopia as “the not-yet-conscious” and the “not-yet-fulfilled” perfectly fits the art of Francesc Abad. Both of them start from the recognition that “the authentic in man and the world is potential, waiting, living in fear of being frustrated, living in hope of succeeding.” |
